dilluns, 27 de febrer de 2017

Crítica i elogi: les dues cares d'una mateixa moneda


Com ja hem comentat, Narcís Oller és considerat el creador de la novel·la moderna en català. Aquest gènere, al segle XIX, es trobava immers en una espiral de problemes. Per exemple, la novel·la es trobava molt influenciada per les tendències literàries anacròniques dels anys 80 (novel·la històrica, costumisme i novel·la romàntica); tampoc gaudia d’elements difusors adients i efectius ni d’escriptors estrictament professionals. A més a més, no va ser fins als anys 80 amb Josep Yxart i Joan Sardà que la novel·la catalana va disposar d’una crítica sòlida. Aquests dos darrers autors van ser els que iniciaren la crítica moderna literària a través dels diaris i de les revistes. L’aparició d’aquesta plataforma es va donar gràcies a l’auge econòmic català durant la Restauració i la col·laboració que es va establir entre la burgesia i els intel·lectuals; aquests dos factors van fer possible l’augment de publicacions i al mateix temps van fer possible la crítica, la polèmica i el comentari de les novetats.

J. Sardà
La tasca crítica d’Yxart i Sardà tenia com a objectiu introduir a la literatura catalana els últims corrents literaris europeus: el naturalisme i el realisme; així doncs, podem dir que Oller va estar estimulat per la voluntat d’aquests dos crítics al moment d’escriure. Segons les seves teories, que distaven una mica de les del francès naturalista Zola, la realitat en sí no podia ser traslladada a la novel·la; és a dir, primer l’artista- escriptor- havia d’observar quelcom real i després conferir-li una dimensió estètica i personal. Així doncs, acceptaven la importància de la figura de l’autor i consideraven que la imaginació formava part del procés de creació literària.
Tant la teoria del criteri del fet viscut de Sardà com la teoria de la versemblança d’Yxart van condicionar l’obra olleriana. D’aquesta manera, si Oller es considerava naturalista i realista, la seva obra s’havia de basar en quelcom que hagués succeït o en un fet versemblant.

«L’acció de La Papallona no serà, no és, rigorosament històrica, com cas concretament succeït, com cas localisat; però tots sos elements actius són certs, rigorosament certs; tots sos personatges han viscut, viuen i viuran; los coneixem; són figures de carn i ossos amb les quals encaixem cada dia la mà» J. Sardà, (1914). «La Papallona». Novel·la de costums del nostre temps, per Narcís Oller dins J. Sardà, Obres Escollides , Sèrie Catalana, Barcleona, 1914, p.192.


J. Yxart
«Temerosos además de incurrir en inverosimilitud, quieren siempre que las cosas pasen como en la vida, lo cual a veces es el colmo de lo inverosímil en arte, aunque parezca paradójico, pues en la vida basta que un hecho sea para quedar justificado, y en arte se ha de justificar puesto que todo depende del artista, y a veces una solución naturalísima en la realidad, tanto, que se ha dado en ella, parecería en una obra escasez de ingenio, o a modo de excusar su carencia» J. Yxart, El Año Pasado, «Letras y Artes en Barcelona», Barcelona, 1887, p.260.

Cal també destacar que l’escriptor català naturalista i realista havia d’escriure en la seva pròpia llengua ja que era considerat per aquests dos crítics un element indispensable per a la consolidació de la literatura catalana. Degut a les premisses imposades va arribar un punt en què llengua i literatura van esdevenir inseparables i Narcís Oller va ser un gran exemple d’aquest procés.

«(...) ni podemos ser buenos poetas, ni buenos novelistas, ni pintores de costumbres más que escribiendo en catalán. Las realidades subjetivas y objetivas que forman los temas de la literatura exigen para su cabal reproducción literaria el empleo del idioma que es consustancial a aquella realidades. Si siento e imagino en catalán, si pinto personajes catalanes, que en catalán hablan, en catalán he de hacerles hablar. La tendencia realista del arte actual lo exigeJ. Sardà, J. Yxart. El Año Pasado..., «La España Regional «, any I, tom I (1886), p. 102.

«La finalitat històrica ha fer catalana a Catalunya, però hauran de creure preferible tenir una literatura regional a no tenir-ne de cap mena, i fins hauran de creure millor tenir-ne una de catalana, original, pròpia, característica, a una de castellana imitada, convencional i artificiosament acadèmica.» J. Sardà, La prensa y la literatura, «Revista Literaria», any I, núm.2 (1883) pp.31-32.


Aquesta voluntat d’escriure en català va comportar que Narcís Oller rebés crítiques d’autors contemporanis; les més contundents van ser les de Galdós. Oller no només escrivia en català per motius sentimentals ja que formava part de la Renaixença sinó que també ho feia per raons literàries, s’adscrivia dins del corrent realista, i polítiques, era catalanista. Galdós li va escriure a Oller.

Benito Pérez Galdós
«Es tontísimo que V. escriba en Catalán. Ya se irán Vds curando de la manía del catalanismo y de la Renaixensa. Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje V. a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para sí mismos, déjelos V. con su manía, y véngase con nosotros.» (carta de 8.12.1884)


La resposta d’Oller a Galdós va ser: «No, amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo , ni separatismo ni otro ogro cualquiera de los terminados en ismo lo que me hace escribir en catalán [...] Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato; en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como V. sabe que hablamos aquí. No puede V. imaginarse efecto más falso y ridículo del que me causaría a mí hacerlos dialogar en otra lengua, [...]» ( carta de 14.12.1884)

Menéndez y Pelayo
En aquesta defensa del català, recull alguna adhesió però sempre limitada al camp estrictament literari com ara la de Menéndez y Pelayo que li escriu: «He notado una porción de expresiones tan pintorescas [en Vilaniu], tan nuevas y tan exactas y penetrantes, que me hacen desear ( al revés que otros amigos) que siga Vd. escribiendo en catalán, porque sólo quien escriba en su propia lengua puede alcanzar esta potencia gráfica y esta armonía profunda entre el pensamiento y la frase”. ( carta de 1.2.1886)

E. Zola
Així doncs, arribem a la conclusió que el naturalisme i el realisme van arribar a Oller condicionats per Sardà i Yxart. En el cas del naturalisme, al igual que els dos crítics, Narcís Oller mai va acceptar l’aplicació del mètode científic a la literatura i; per tant, tampoc va respectar la impassibilitat que havia de tenir el novel·lista segons Zola. Per a Oller la novel·la era observació, sentiment i imaginació; no es podia allunyar dels fets i els personatges totalment. Aquesta tendència va comportar que el mateix Zola, quan va escriure el pròleg a la traducció francesa de La Papallona, la primera novel·la de Narcís Oller, li critiqués l’emoció que sentia envers els seus personatges, cosa que no era gens naturalista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada