dimarts, 21 de març de 2017

La Tuies: la viva representació de l'avarícia 2

Quan la Tuies va saber al castell hi havia fantasmes, segons els habitants del poble, va veure’s sola, amb por i sense diners. En el següent fragment veure-ho un moment de feblesa de la dona que aparentment és forta i a la que sembla no importar-li res, a banda dels diners, es clar. 

"-Adéu! Ara sí que ni el llogo ni el venc mai més! Ara sí que ni jo no puc mudar-m’hi ja.
Devia fer tres mesos que don Magí era difunt, ofegats ja els antics ressentiments que a primera hora li feren acceptar aquella pèrdua com un gran guany, dona Tuies començava a sentir el defalliment d’esperit de tota vídua. Un oncle del difunt l’amenaçava amb plets; la soledat més gran la rodejava […] La mania d’èsser robada li creixia per moments, reduïda, per viure, a rosegar els curts productes que treia de l’escriptori, veia, to esgarrifant-se, arribar el dia de no poder estalviar els rèdits del diner bestret que era el seu capital. De la plaça, del vestir, de les seves necessitats diàries, no en podia ja treure res més, aquella miserable."


Durant el setè capítol trobem una situació, si més no, curiosa. Durant la nit de noces, el nou matrimoni, l’Oleguer i la Tuies, es dedica a fer un forat a la paret per tal de poder guardar els diners, i parlen d’això amb un to d’excitació. 

"I, quan la crossa ressonà per les lloses de la plaça, núvia cridà el marit, que era a donar pinso al mul; tancaren en castell, i passaren la tarda entretinguts obrint un amagatall en l’alcova, que la capçalera del llit taparia. 
-Has tingut un bon pensament- exclamà l’Oleguer un cop hagué fet aquell gran trau a la tàpia-.Aquí ningú els sospitaria, els diners.
-Enlloc tan ben guardats, home. Oh!, i que cada vespre els podrem donar una mirada només despenjant la capçalera: veus?
-Comptar-los i tot, si volem- afegí el marit."

El fragment que posaré a continuació, apareix al vuitè capítol. Aquí queda evidenciat que és certa la descripció que es fa sobre la dona protagonista de la novel·la al primer capítol. És la representació de l’avarícia més cruel i refinada. 

"I el seu gust era sentir-los pesar dintre el cabdell, i assaborir i fer allargar l’esperança de veure'ls lluir el daurat cordonet entre el fil que descabdellava davant de qui no podia sospitar-ho. Així, moltes tardes, descabdellava davant de la pobra Coixeta per donar-se el gust infantívol de fer ballar la seva riquesa als ulls d’una miserable sense que aquesta se n’adonés. 
-Mira com salta, el pollet! Com pica la closca! 
Els pobres no us podeu donar, aquests plers- es deia interiorment, amb refinada crueltat."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada