dimarts, 21 de març de 2017

La Tuies: la viva representació de l'avarícia 3

En el penúltim capítol trobem una situació més en la que se’ns mostra la avarícia i obsessió de la Tuies cap als diners. Atents al següent fragment: 

"No obstant, un dia se li féu fosc: tan fosc, que la Tuies i la Coixeta ja no pogueren esperar més sense tancar-se, i l’home no arribava. L’esperaren fins a alta hora desvetllades i amb sobresalt: més de por de trobar-se soles que no pas del que a ell li hagués pogut passar; i acabaren per condormir-se i anar-se’n al llit. Morta de son, la Tuies s’hi ficà sense fer l’acostumada visiteta al seu tresor; però, a mitjanit, un pesombre, la desvetllà amb una al·lucinació terrible. “Si m’haurà fugit robant-me” Encengué llum tirant-se uns enagos damunt, nerviosa i febrosenca, començà a forcejar la feixuga capçalera amb temeritat de brau. Bregant i més bregant, n’eixí, bé que molla de suor i lassa i esporuguida del cop que donà la fusta en caure a terra. Però ja veia la porta del seu sagrari, ja l’obria amb la clau, ja tocà no sols les seves dobles, sinó les de l’Oleguer i tot. Allí podia barrejar-es, estendre-les damunt del seu llit, encara calent, sense perill d’ésser escanyada; nedar en una mar d’or. “Ella ho tenia tot! Era més rica! Era feliç."


L’última part del penúltim capítol és molt dura, veiem com la Tuies tampoc s’immuta davant la mort del seu segon marit, però aquesta vegada té la opció de salvar-lo, però no ho fa, prefereix que mori i quedar-se amb tots els diners. Només així serà plenament feliç. 
Després de rebre dues cartes d’auxili de l’Oleguer, on li demana diners per al seu rescat (tot i que durant la seva nit de noces ell li va donar l’ordre que mai dones ni un duro seu, per molt que estigues en perill). En els fragments que hi ha a continuació, veureu d’una forma clara i definitiva, la mesquinesa i crueltat. 


"Aquesta carta la llegí tres voltes, fixant-se en les frases “darrer mot”, “si no, sí” i “demà no seràs a temps”; la darrera mig esborrada, evidentment per una llàgrima. Cremà el paper, cridà la Coixeta, i altre cop se la veié rondar tot el matí, esfereïda, pel castell, fins a migdia, que travessà la cuina amb el davantal carregat tota corda pel pes que hi duia, entrà amb rostre rioler a la cambra i s’hi tancà. Havia trobat tres saquets sota una rajola del quarto fosc. I, comptant les dobles i recomptant-les, no eixí a dinar fins les tres. 


Encara no s’havia post el sol, ja tancà i barrà el castell; quan es trobà sola a la cambra, obrí l’amagatall, obrí la calaixera, comptà d’ella mil duros  en dobles de quatre, i les apilà formant dos pilarets d’or, airosos i lluents, que l’encisaven. I, perlejant-li els ulls, embadalida, es llançà a abraçar-los, exclamant: 
-Això, em voldríeu prendre?… No, no: no m’ho prendreu!



-“El darrer mot”; “demà no hi seràs a temps”. Oh, tant de bo! Torna a escanyar-me, ara! Jo mestressa de tot! Ja et tinc un amagatall més, i d’altres te’n trobaré encara. Tots, tots, lladre! Avar, miserable! Per què et vas casar amb mi? Per heretar-me, per arreplegar-ho tot; perquè jo sóc més vella i et creies durar més tu. I ara vols tocar-me el cor. Ah! no hi tenen dret sinó aquestes! Sí, vosaltres, filles meves, vosaltres! ¿I ara vols fer-me por amb aquell “si no, sí”? Si et mors tu, jo ja em salvaré […] I en dir això, encegada per la seva passió, boja, fora de si, estrenyia amb frisança aquell cabàs contra son cor agitat."


Al matí següent, quan ja dona per mort al seu marit…


"I al matí següent, molt d’hora encara, tornà a badar el portal, plena de basarda. Al consabut racó no hi havia cap paper. La joia li causà un cobriment de cor.

-Ah! Ja respiro!… Tot és meu!… Ja sóc feliç!"


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada