divendres, 17 de març de 2017

L'Oleguer: el misteriós i estrany personatge 2

En l'entrada anterior hem vist com l'Oleguer abandona la Coma i sembla que fa una proposta a la vídua del seu amic, el difunt Notari don Magí Xirinac, per protegir el seu tresor: els diners; Ara en el capítol VII seguim veient l'obsessió de l'Oleguer per mantenir sans i estalvis els seus estimats quartos de possibles "lladregots" però Narcís Oller no només ens mostra la bogeria cega d'aquest personatge sinó que ens mostra els sentiments i les pors més amagades en els racons més profunds de l'ànima de l'Oleguer

Tot el seu amor, totes les seves tendreses, eren per als seus diners: ¿Per què, doncs, la bellesa, la joventut, ni cap dels encisos que porta en si la dona per a l'enamorat? De segur que seria malgastadora, mà foradada, com la majoria; de segur que li duria fills, un raguitzell de necessitats costoses de què fins ara s'havia ben passat. Ja ho insinuà abans: amb una sentinella en tenia prou; i, per a tal ofici, cap tant barata i idònia com la Tuies. Si era carronya i reganyosa, ja la posaria a rotllo; i, després, ni un guant. A part d'això, era rica: un altre mitjot per comptar, noves talegues que aparellaria, que un dia serien seves.

 

En aquest fragment es poden apreciar els sentiments de l'Oleguer vers la Cileta, la noia que viu a la Coma. Ell ha trobat dins el seu cor l'amor pur, l'amor entre persones, però la seva avarícia pot més, aquesta malalta obsessió pels diners fa que aparti els seus sentiments i pensi racionalment segons el que és més convenient pel seu tresor: Casar-se amb la Tuies, la dona del Notari. En capítols anteriors don Magí Xirinac explica ( i lloa) les virtuts de la seva esposa com a estalviadora i en aquest moment de la novel·la (capítol VII) l'Oleguer ho recorda amb una felicitat incompressible ja que ella és la solució als seus problemes. 

Per a que aquest pensament pogués ser dut a la realitat l'Oleguer havia de guanyar-se la confiança de la Tuies i va pensar una estratègia per convèncer la vella. L'estratègia és ben clara: la fa sentir indefensa i sola, a més de fer-se el ric (realment ho és) per crear en ella expectació de riquesa. El pensament que l'Oleguer buscava crear en la Tuies era: Si em caso amb ell els meus diners estaran protegits i a sobre seré més rica ja que tindré els seus.  
La visitava sovint, li parlava sempre d'interessos, fent, com qui no se n'adonava, el ric, per enllepolir-la: i donava consells per treure-a d'estretors, i, algun cop, al consell hi afegí els seus bons oficis, aconseguint arrencar de mals pagadors els rèdits desitjats. I, si es parla d'aquell oncle o d'algun deutor tossut, ben aviat saltava amb la seva dèria sempiterna: -És perquè la veu sola: una dona no fa por. Així, i sense una paraula d'amor, anà guanyant-se la interessada vella, que, per la seva part, buscava recer i també or, or. Havent dominat el notari, ¿per què desesperar d'un nou triomf? 
Com és d'esperar l'Oleguer i la Tuies es casen i el mateix dia del casament l'avarícia és la reina i senyora de les seves vides perquè no gasten ni un cèntim per vestir-se com cal per un casament (l'Oleguer porta la roba del Notari) a més de no crear cap tipus d'alegria en ell (recordem que és un matrimoni per conveniència). En el fragment que llegireu a continuació es pot entreveure el destí de l'Oleguer: amb aquest casament està sentenciat. 
El nuvi, que semblava fill d'ella, anava, en canvi, com avergonyit, cot el cap, que li cobria un barret fins a les orelles (un barret del difunt), amb una americana ampla i curta (americana del difunt), i una armilla de quadros i un pantalon d'esca (que tot Pratbell coneixia també com a peces de vestir del difunt); closos els llavis d'aquell morret de furó, les mans encreuades al darrera, com si portés grillos.
En aquest mateix capítol els dos avars, ja casats, passen la seva primera nit junts i es mostren l'un a l'altre la seva passió monetària, convertint-se en confidents. Tot i que ara estan casats i s'han deixat en testament tot l'un a l'altre segueix havent-hi la necessitat avara de separar el que de cadascú. També es poden apreciar els sentiments de l'Oleguer cap a la seva família (està ressentit) i és el primer i únic cop que en parla de tota la novel·la
-A què vindria a enganyar-te? ¿No ens hem fet testament deixant-nos-ho tot l'un a l'altre? Doncs tot el que és teu és meu... -I meu tot el que és teu- saltà la Tuies sense deixar-li completar el pensament. -I és clar, dona! -Sí, però els diners tenen tants trencacolls!... -Quines ganes de gastar en paper sellat! Tu porta't bé i no tinguis por. A qui vols que ho deixi, sinó a tu? A casa no em van donar res: que treballin.  
 En el capítol VIII tots dos juguen a amagar diners a l'altre per després descobrir el secret quan ja han estat enxampats; El que pot semblar un joc innocent en realitat no ho és gens perquè la intenció profunda d'aquests actes rau en veure si poden engrandir una mica més la seva fortuna. Els dos propietaris de mig Pratbell cada nit compartien la seva bogeria, mostrant la part més tendre (i alhora macabra) d'ells. 
Després cada nit, quan la Coixeta dormia tots dos esbravaven totes les tendreses del cor comptant damunt d'aquell llit les dobles de l'amagatall, barrejant-se les mans, despullant-se de tota hipocresia, donant solta a tots els extrems de la passió que els devorava, sense mirament ni escrúpol de cap mena.
 L'Oleguer tot i ser avar té una visió econòmica de futur nefasta,com hem vist per exemple al capítol III quan decideix canviar el cavall que servia per llaurar els camps de la Coma per una mula inútil que no sap fer res. Ara en aquest capítol veiem les conseqüències d'aquesta incompetència perquè anteriorment l'Oleguer havia buscat reduir despeses a la Coma per tal de no "malbartar" (segons ell) els seus estimats diners. El que ell no havia tingut en compte és els interessos: si ell no invertia en la Coma aquesta després no podria donar-li fruits per al consum propi ni per vendre: reduint els seus ingressos a zero. 
 -Com es coneix que acaba el contracte, Pere! Això és vergonya de deixar les coses? -Ja veureu: sense menjar, vós no viuríeu pas. Quan la terra en demanava l'hi heu negat: ara ho trobeu. -La mala fe hi trobo: veus-ho- aquí. -Tentu amb el parlar: si no, hi tornarem a ser!... Potser sí que olíeu que m'ho arrenqués jo de les queixalades! Ja sabeu quants cops vaig venir a trobar-vos. Vós havíeu adinerat totes les colliter, i jo encara no n'he tocat una malla ni us he pogut arrencar comptes. I a fe de Déu que de cap d'any ja no se'n canta gall ni gallina.  
En el capítol X els masovers que habitaven la Coma marxen, llavors l'Oleguer es veu obligat a conrear les terres ell mateix si vol obtenir algun benefici. L'Oleguer té por, sent que alguna cosa dolenta li passarà i intenta anar ben protegit però malauradament no ho aconsegueix, un dels molts dies que anava a la Coma no va tornar al castell. 
Per la mateixa por, no trobant comprador ni mitger, l'Escanyapobres es decidí a conrear pel seu compte part de la Coma, amb el seu mul [...] Fora els enemics, una pistola a la faixa pel que pogués ésser, es creia a la oma ja ben segur, i eren pocs els dies que no hi anava.  
 No obstant, un dia se li féu fosc: tan fosc, que la Tuies i la Coixeta ja no pogueren esperar més sense tancar-se, i l'home no arribava. L'esperaren fins a alta hora desvetllades i amb sobresalt: més de por de trobar-se soles que no pas del que a ell hagués pogut passar; i acabaren per condormir-se a anar-se'n al llit. 
Com ja sabreu si heu llegit el llibre (si no és així atenció! S'apropa l'spoiler més gran del nostre blog) l'Oleguer mai torna a Pratbell: és segrestat per uns lladres els quals demanen un rescat a la seva dona, però la Tuies recordant les paraules que l'Oleguer va pronunciar la nit de noses, no els va donar ni un cèntim. Finalment el cos del nostre protagonista és trobat, al cap de vuit mesos, al pou de les mines del Malgual. 
Els enginyers feren destapar el pou i recorregueren la mina, entrant-hi per la boca, proveïts dels corresponents fanals. En arribar a la unió de la mina i el pou, un dels enginers, aixecant el cap, sentí en el front la desagradosa rascada d'un objecte fred, punxós i bandejant, alhora que els seus peus ensopegaven amv pelligons de roba. Tornà enrera un moment, ple de vaga temor, per a passar un altre cop endavant més ajupit, fins a trobar-se al mig del pou. Llavors, ell i els seus companys remarcaren que el gruxut travesser dels ternals penjava un objecte recargolat i monstruós, ple de traus i cantells i de silueta estranyament humana. Hi acostaren les llanternes i recularen esfereïts. Era un esquelet humà. [...] Tothom restà espaordit ; mentre que un dels guies, veí de Pratbell, tot regirant la roba de terra, exclamà de sobte, fredament: -Ah! J sé qui és! l'Escanyapobres!... Un tros d'armilla del notari. 
El final de l'Oleguer estava predestinat. De fet tots els personatges de la novel·la tenen el seu destí marcat des de l'inici. L'avarícia va guiar el camí de les seves accions (va voler casar-se amb la Tuies perquè la veia vella i pensava que ella es moriria abans que ell i podria quedar-se amb tota la seva fortuna), i l'avarícia va ser la causant de la seva espantosa mort.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada